A la Comunitat Valenciana ens trobem en
mig de l'enèsima batalla lingüística. L'abandonament de les teories
conservadores del partit popular per part de l'esquerra governant ha propiciat
un nou sentit a la relació de les llengües en la comunitat. I com sempre, ha
aparegut el bàndol defensor del monolingüisme (castellà dominant, valencià
optatiu i anglès suprem) per a recordar-nos la seua precària i ignorant concepció
del fenomen de les llengües. Ara l’argument fonamental és la suposada imposició
del valencià en el sistema educatiu. M'agradaria fer ací una reflexió personal
sobre el tema, no des del punt de vista d'un expert sociolingüista, sinó com un
parlant que creu en una forma oberta d'entendre la comunicació.
Vegem i rebatem els arguments dels
antiimposicionistes:
- el
valencià és una imposició, és a dir, existeix una norma que imposa en el
sistema educatiu l'estudi del valencià. De colp acaben de redescobrir el sentit
profund de tot acte educatiu: imposar a l'educant un conjunt de coneixements
considerats pel poder polític dominant en un moment donat com els apropiats per
a constituir-se en ciutadà. Les matemàtiques són una imposició igual que
l'anglès, i la religió igual que la gimnàstica, però cap dels
antimposicionistas invoca aquest fet quan parla de tot el currículum sinó
exclusivament quan cita el cas del valencià. El problema, evidentment, no és
l'acte de la imposició, sinó el contingut de la mateixa. Un contingut que forma
part de l'argumentari del conservadorisme polític d'aquesta comunitat i que
s'esgrimeix regularment per a guanyar electorat. Imposar un idioma minoritari
no significa més que un acte de discriminació positiva que pretén situar-ho en
el marc històric i social que li pertany.
-
el valencià no s'usa majoritàriament perquè no és la llengua materna de la
majoria dels valencians, sinó una llengua estudiada, apresa. Esgrimir el
concepte de llengua materna és una altra de les grans fal·làcies d'aquesta
discussió. La llengua materna no és un fet metafísic ni sociolingüístic sinó
netament polític. Els meus pares tots dos de la ciutat d'Alacant, parlaven
entre si valencià, però ni a mi ni a la meua germana ens van parlar mai en
valencià sinó en castellà. Ara els parle jo en valencià i els meus fills també.
Com es constitueix una llengua com a materna? Evidentment en un marc polític
que li permet ser-ho i durant la dictadura franquista el missatge estava molt
clar, si vols ser un terrós pobletà, parla valencià i si vols prosperar en la
vida parla castellà i anglès. Jo, que ja vaig passant els cinquanta anys, no
vaig poder tenir com a llengua materna el valencià, sinó aquella que el règim
va decidir que tinguera. Van imposar la llengua materna a tota una nació. I
aquesta imposició sembla que no ha de ser discutida o superada, sinó que el que
es critica és la imposició actual. Així i tot, la vaig estudiar i la vaig
transmetre. Per açò, una llengua estudiada pot ser tan materna com qualsevol.
El que li dóna la «maternitat» a la llengua és la decisió del parlant en un
context de llibertat lingüística i d'ensenyament plurilingüe. La llengua
materna no serà més que una de les diferents llengües que una persona haurà
d'utilitzar en la seua vida en aquest món globalitzat. I utilitzarà i pensarà
en la llengua que necessite en un moment donat.
D'altra banda l'ús del terme llengua
materna pot qüestionar-se per diverses raons. Primer, pel sexisme que suposa
atribuir únicament a la mare la responsabilitat de transmetre la primera
llengua. En segon lloc, per la simplificació de l’embolicat procés que suposa
l'aprenentatge de qualsevol llengua que, en realitat, és el resultat
d'interaccions complexes en l'entorn social de l'alumne (qui transmet millor:
la família, el grup d'amics, la tv, internet…?). En tercer lloc, perquè ignora
que la realitat de l'ambient familiar i social pot consistir en l'aparició de
diverses llengües simultàniament (si en un context determinat un xiquet des que
naix rep el valencià del seu pare, l'anglès de la seua mare i el castellà de la
resta de la societat, quin seria la seua llengua materna o principal? No seran
així les famílies del futur?). En quart lloc, perquè des de la realitat de la
plasticitat neurològica del cervell, parlar d'una sola llengua de pensament,
aqueixa llengua que seria la de la nostra identitat autèntica, és un
contrasentit, atés que la identitat és un fet dinàmic i canviant i el pensament
un fet que admet una àmplia gamma de semàntiques i significats provinents de
diferents llenguatges (no solament el parlat o escrit, sinó el visual, el
musical, el corporal). Ales hores, a aquest món és on anem, sense fronteres o
zones comunicatives tancades.
-el
imposicionismo valencianista no respecta al castellà fins i tot en les zones
catalogades legal i socialment com a castellanoparlants. Però la realitat és que
en aqueixes zones, en virtut d'una norma absurda, es pot exercir el dret a
l'exempció, de manera que l'estudi del valencià és optatiu. Aquests parlants
castellans reclamen que quan trepitges el seu territori has de parlar-los en
castellà, però pel mateix dret a ser respectats que invoquen, haurien d'ells
parlar valencià quan hoyan les comarques valencianes. La lògica del respecte
suposa una línia de doble sentit, en cas contrari és una farsa. Per a respectar
cal ser respectat i al contrari. El respecte implica assumpció de
responsabilitats iguals per a ciutadans en una situació d'igualtat de drets.
Però la realitat és que sempre ocorre que els valencianoparlantes som els que
acabem parlant castellà quan sentim a algú començar una conversa en aqueixa
llengua, estiguem en la zona parlant que estiguem. Perquè el respecte fóra mutu
hauria d'imposar-se el valencià en aqueixes comarques on el castellà es parla
«de tota la vida». Aplicant aqueix sentit del respecte que invoquen els
antiimposicionistes, la qual cosa que indirectament estan reclamant és la
imposició del valencià, única manera que ells es convertisquen en agents
respetadores de l'altre.
-l'afirmació
típica del antiimposicionisme que «ací tota la vida s'ha parlat castellà» amaga
una profunda ignorància, conseqüència de no haver estudiat la història de la
llengua. Les llengües són un fenomen inscrit en un procés històric que és el
que determina la seua rellevància o la seua discriminació. Des de fa un parell
de segles la llengua valenciana ha patit, política i normativament, la
prohibició i el arrinconamiento, la marginació i l'exclusió, de manera que ara
que ens trobem en un escenari democràtic i de pluralitat lingüística, no es
poden fer afirmacions sense sentit. Dir que la meua llengua materna és x, és
ignorar la pregunta fonamental: per què x s'ha constituït en llengua
majoritària? Com x ha constituït la seua «maternitat»? Únicament la història
ens dóna resposta d'açò. Si no es té consciència de pertinença a un àmbit
cultural, si no es té consciència històrica, l'única cosa que s'aconsegueix és
afirmar, sostenir, tot el conjunt d'imposicions monolingües del passat.
-una
de les seues raons per a argumentar contra la imposició del valencià és el que
afirma que el que cal estudiar són llengües que suposen una inversió rendible,
que quasi garantisca el dia de matí una ocupació als seus fills, que servisca
per a obrir-se camí en la vida. És més útil aprendre les llengües que et poden
proporcionar millor rendibilitat, és a dir, castellà i anglès. El problema
d'aquest plantejament és que eixa persona està parlant de si mateix com un
producte, un objecte que necessita augmentar el seu valor afegit per a poder
oferir-se en el mercat de treball amb avantatge sobre els seus competidors. El
valencià no ofereix aqueix valor, per la qual cosa no mereix la pena
estudiar-lo (si aplicàrem aquest criteri, mereixeria la pena estudiar
filosofia, religió, música…?). Aquesta persona-cosa s'entén com quelcom que ha
de ser exposat a l'elecció del mercat, no s'entén com un individu que es
construeix a partir dels elements culturals que ho humanitzen sinó a partir
d'aquells que el cosifican. La llengua no solament és un instrument per a
aconseguir materials objectius extralingüisticos, sinó que ella mateixa
constitueix en si mateixa el pensament i el significat del món, per la qual
cosa quantes més coneguem millor tindrem una visió més aproximada de la
complexitat del que som com a totalitat.
-la
utilització de la llengua en l'administració pública és un altre dels escenaris
de batalla dels antiimposicionistes. Tracten d'impedir que el valencià siga
exigit com a requisit previ per a ingressar en la funció pública. L'argument és
també del tot punt ignorant. Si no s'imposa l'ús del valencià en
l'administració, aquesta incorreria en una falta de respecte a tots els
valencianoparlantes, que evidentment també tenen dret a ser tractats de la
mateixa manera que als castellàparlants. Els funcionaris tenim el deure saber
les llengües oficials d'una comunitat amb la finalitat de poder atendre a tots
els administrats en la llengua que trien. No es tracta que cada funcionari trie
voluntàriament la llengua que vol utilitzar, atés que en el seu rol de
funcionari tampoc pot triar la legislació que li agrada aplicar o la que no, ni
tampoc estudiar el dret administratiu o saber informàtica. Totes aquestes i
altres imposicions constitueixen el contingut del que ha de conèixer un
funcionari per a poder exercir la seua professió. La llengua escrita de
l'administració no és un fet accessori, sinó l'instrument fonamental en el qual
es produeixen els seus actes, per la qual cosa hauria de ser un requisit bàsic
i indiscutit per a l'ingrés en la funció pública. El funcionari ha d'entendre
que una de les seues tasques fonamentals és la de facilitar la comunicació
entre l'administrat i el sistema normatiu administratiu i per a açò ha de saber
utilitzar les eines comunicatives més respectuoses amb la pluralitat social.
-un
altre camp de batalla és l'oposició al decret de plurilingüisme que ofereix
l'actual govern com a fórmula d'ensenyament en els centres educatius en el qual
les llengües s'han estructurat en diferents nivells en funció del nombre
d'hores/assignatures o del sistema d'immersió o no amb el qual s'imparteixen.
Inglés, castellà i valencià apareixen interrelacionats, de manera que com més
s'estudia un més s'estudia l'altre. El model d'ensenyament plurilingüe està
basat en l'aprenentatge de les llengües de forma integrada i contrastiva. En la
realitat les diferents llengües adquireixen la mateixa importància en els seus
contextos comunicatius de manera que en el seu aprenentatge escolar el lògic és
que cap d'elles siga presentada com la dominant i les altres com les
secundàries, sinó que totes elles interactuen al mateix nivell. No es tracta
d'establir una jerarquia entre les llengües, sinó que els continguts
curriculars puguen ser presentats al mateix temps amb llenguatges diferents,
perquè d'aquesta forma entendre els matisos lingüístics i semàntics que
cadascuna d'elles aporta. En aquest tipus d'ensenyament la família de l'alumne
no tria la quantitat d'anglès o de valencià o de castellà que vol, sinó que
totes elles es van estructurant en funció del seu estatus sociolingüístic
(afavorir a la minoritària i introduir l'estrangera, per a anivellar les competències).
D'aquesta forma es facilita la intercomprensión entre llengües que poden tenir
el mateix origen, per exemple, romànic (valencià-castellà) i al mateix temps
també s'afavoreix l'enfocament intercultural (amb l'anglès o una altra segona
llengua estrangera). Si es donen més hores d'una llengua, per exemple, de
l'anglès, «la més útil d'elles», enfront del valencià, la qual cosa
s'aconsegueix és transmetre un escenari combatiu i competitiu entre les
llengües, mercantilizando el sentit últim de tota llengua que no és el seu
caràcter d'instrument utilitari, sinó la seua capacitat per a afavorir la major
quantitat possible de varietats comunicatives de l'ésser humà. Anem a un
ensenyament integrat on un mateix professor puga presentar al mateix temps un contingut
en diferents llengües de manera que açò permeta entendre els fenòmens cultures
en tota la seua amplitud. L’únic nivell posible es l’avançat per a tots els
centres. Es l’únic que permet un ensenyament realment integrador i suficient de
totes les llengues.
Es critica també, perquè diuen que
suposa una violació del principi d'igualtat, que els alumnes dels centres que
han triat un nivell bàsic acaben no podent obtenir una certificació d'anglès
com els quals sí han escollit un nivell avançat, que comporta a més
l'ensenyament en immersió del valencià. Ara bé, l'objectiu del plurilingüisme
no és la certificació sinó la consecució d'un aprenentatge de les llengües com
un fet integratiu on totes elles siguen tractades en igualtat. Si es produïra
el fet que els alumnes obtingueren un nivell avançat d'anglès i un nivell bàsic
de valencià, açò suposaria respectar aqueix principi d'igualtat tan cloquejat?
no deixaria fora de la igualtat a una llengua cooficial enfront d'una llengua
estrangera?
-un
altre dels arguments consisteix a afirmar que són els pares els que han de
triar la llengua que els seus fills han d'estudiar en el centre i a més la
quantitat d'hores de cadascuna, i així d'aquesta forma els pares
castellàparlants se suposa que triarien majoritàriament aqueixa llengua i
arraconarien al valencià (que és el resultat polític que els interessa als
antiimposicionistes). Cal deixar clar que els pares no són els únics educadors
ni tan sols els millors coneixedors del mecanisme de l'educació. L'educació
acadèmica és una cosa i la familiar i privada altra, mai s'han de confondre
tots dos àmbits. Ara bé, la qual cosa és clar és que sí són els que voten als
quals fan les lleis educatives. Aqueixa confusió entre educador i votant, és
aprofitada per determinats partits polítics per a afavorir els seus interessos
conjunturals. El polític té una consciència estadística de la seua ideologia
(legislaré o recolzaré el que segons les enquestes em produïsca menys
disminució de la meua poder) que no té res a vore amb la realitat sociològica
del carrer. Els pares no deuen en cap cas triar el currículum dels seus fills,
doncs es tracta d'un àmbit en el qual la principal veu és la dels professors i
especialistes educatius. El pare i el context social han de ser atesos, però en
cap cas han de ser determinants. Aquesta confusió de rols està molt estesa en
tot l'àmbit social. Els periodistes no escriuen per a transmetre el coneixement
del món, sinó per a augmentar les audiències («els vots» que els permeten
mantenir el seu negoci). Molts pacients pretenen decidir els seus tractaments o
rebutjar la medicina científica (els moviments antivacunación, les
pseudomedicinas…). A voltes fins i tot els experts canvien les seues funcions,
per exemple i dins de l'àmbit educatiu va succeir així en el debat entre la
jornada contínua o partida que acaba de donar-se en aquesta mateixa comunitat
autònoma. Tal com es plantejava el problema semblava residir únicament en la
conciliació familiar o en els interessos d'horari dels professors (que van
abandonar el seu rol d'especialistes en didàctica), però no s'ha discutit
realment en quina mesurada una o una altra jornada afavoreix el rendiment acadèmic
de l'alumne. De nou els votants papàs/mamàs/professors/as van ser els que van
decidir. En la nostra societat l'especialista (i aquest a voltes a si mateix)
està sent desplaçat pel votant «wikipedia», una espècie de subjecte
enciclopèdic immers en un sistema de forces manipuladores que criden més a
mecanismes com la fe, l'emotivitat, el partidisme o la irracionalitat que a una
consideració metòdica i racional del món. I per a aqueixos es legisla.
En resum, el programa plurilingüe que
es proposa ara a la Comunitat Valenciana és un camí obert cap a un escenari
integrador de les llengües. De totes maneres peca d'errors de base com el fet
de no haver suprimit les exempcions o el manteniment de la divisió en zones
lingüístiques, que l'única cosa que propicien és l'analfabetisme i la
jerarquització de les llengües. La batalla lingüística no és més que
l'expressió d'un intent de substitució d'una possibilitat comunicativa oberta
per un argument polític tancat sobre un únic sentit grupal i ideològic privatiu.
0 comentarios:
Publicar un comentario